NGC 6992, el Vel Oriental del Cigne

🌊 Fa uns 20.000 anys, al Cigne, una estrella va explotar. El que en queda encara s’expandeix i brilla com una cortina de gas: NGC 6992, el Vel Oriental. Gairebé 22 hores de llum des de Trevinca per atrapar-ne els filaments. 🔭

Què és una nebulosa d’emissió?

Una nebulosa d’emissió és un núvol de gas interestel·lar, sobretot hidrogen, que fa llum pròpia. No reflecteix la llum d’una estrella propera com les nebuloses de reflexió: brilla perquè alguna cosa n’ha excitat o ionitzat els àtoms. Quan els electrons tornen als nivells d’energia més baixos, alliberen l’energia en forma de fotons de longituds d’ona molt concretes.

Per això el seu espectre no és continu com el d’una estrella, sinó un conjunt de línies d’emissió, cadascuna amb el seu color:

• 🔴 Hidrogen alfa (Hα, 656,3 nm): vermell intens. És la línia més abundant i dibuixa l’estructura general del gas.
• 🟢 Oxigen doblement ionitzat (OIII, 500,7 nm): verd blavós. Apareix on el gas és més calent i energètic.
• 🟤 Sofre ionitzat (SII, 671,6 nm): un vermell més profund, la tercera línia de la famosa «paleta Hubble».

L’energia que fa brillar el gas pot venir de la radiació ultraviolada d’estrelles joves i calentes, com a la nebulosa d’Orió o a NGC 281. O pot venir, com en aquest cas, de l’ona de xoc d’una supernova que avança a gran velocitat i escalfa el medi interestel·lar que troba al seu pas. 💥

Què és NGC 6992?

NGC 6992 és la part més brillant de la vora oriental de la Nebulosa del Vel, que alhora forma part del Llaç del Cigne (Cygnus Loop): un romanent de supernova, la closca de gas que va deixar una estrella d’unes 12–15 masses solars en explotar.

• Constel·lació: el Cigne, al sud-est de l’estrella ε Cygni (Gienah).
• Distància: uns 2.400 anys llum (≈ 725 pc), segons les paral·laxis del satèl·lit Gaia.
• Edat: l’explosió es va produir fa uns 20.000 anys.
• Mida: el romanent sencer fa gairebé 3° al cel, unes sis llunes plenes, que a aquesta distància són prop de 120 anys llum de diàmetre.
• Descobriment: William Herschel, el 5 de setembre de 1784.

L’ona de xoc encara avança. En topar amb el gas interestel·lar, el comprimeix i l’escalfa i el fa brillar en finíssims filaments plegats, com un vel. No són làmines planes: són fronts de xoc que veiem de cantó, i per això semblen tan prims i nítids. ✨

🎨 A la imatge es veu molt bé la diferència entre els dos gasos: l’OIII (turquesa) marca les zones on el xoc és més recent i el gas més calent, sobretot a la vora exterior del Vel, mentre que l’Hα (vermell coure) omple les zones on el gas ja s’ha refredat una mica, darrere del front de xoc.

L’adquisició

La nebulosa s’ha captat amb un filtre bibanda que només deixa passar dues finestres estretes de l’espectre: 30 nm al voltant de l’OIII i 15 nm al voltant de l’Hα. Amb una càmera en color, el canal vermell recull l’hidrogen i els canals verd i blau l’oxigen, de manera que es poden separar les dues emissions i combinar-les després amb la paleta que es vulgui.

• Hα + OIII: 250 × 300 s, gairebé 21 hores d’integració repartides en tres nits, des de Trevinca Skies (la caseta de Tebe).
• Estrelles (filtre IR): 50 × 60 s, perquè tinguin el seu color real i no els halos i colors falsos del filtre bibanda.
• Equip: Askar FRA400 sobre ZWO AM5N i ZWO ASI585MC Pro, amb sessions automàtiques a NINA.

⭐ Les estrelles s’han reduït molt, per pura estètica: en aquesta zona de la Via Làctia n’hi ha milers i volia que la protagonista fos la nebulosa.

El processat, en quatre línies

• Calibració i integració amb WBPP, i correcció del gradient.
• Separació de l’Hα i l’OIII del màster bibanda; BlurXTerminator, NoiseXTerminator i StarXTerminator a cada canal.
• Estirament de l’Hα i l’OIII per separat (l’OIII és molt més feble), combinació en HOO i contrast local.
• Estrelles del filtre IR calibrades en color (SPCC), reduïdes i afegides al final amb «screen».

Amb estrelles i sense

Arrossega el control central per veure la nebulosa nua, sense cap estrella al davant:

Sense estrelles es llegeix molt millor l’estructura del xoc: els filaments d’OIII ressegueixen la vora exterior com la cresta d’una onada, i al darrere l’Hα forma un teixit esponjós que s’esvaeix cap a l’interior del romanent.

De prop

Unes quantes ampliacions de la versió sense estrelles, per veure la textura dels filaments:

La llum que ha arribat al sensor va sortir d’aquests filaments fa uns 2.400 anys, i el xoc que la produeix encara avança. D’aquí a unes dècades els filaments s’hauran desplaçat una mica… potser hi tornarem. 😉

🔭 FRA400 en ZWO AM5N

📸 ASI585MC Pro (21 h 40 min d’integració)

📍 Trevinca Skies (BelpiStars)

Fonts: Fesen et al. (2021), «An Updated Distance to the Cygnus Loop based on Gaia Early DR3»; Fesen et al. (2018), «The Cygnus Loop’s Distance, Properties, and Environment Driven Morphology».