220P/McNaught : el cometa discret.

Hi ha cometes que neixen destinats a la fama —grans, brillants, anunciats amb anys d’antelació— i n’hi ha d’altres que passen dues dècades sent un simple número a les bases de dades, fins que un dia, sense avisar, decideixen cridar l’atenció de tothom. Aquest és exactament el cas de 220P/McNaught, un petit cometa de la família de Júpiter que el 2026 ha protagonitzat no un, sinó dos esclats de lluminositat espectaculars.

El descobriment: una taca feble a Siding Spring

220P/McNaught va ser descobert el 20 de maig de 2004 per l’astrònom australià Robert H. McNaught, un dels caçadors de cometes més prolífics de la història, des de l’Observatori de Siding Spring, a Austràlia. En aquelles primeres imatges, obtingudes amb el telescopi Schmidt Uppsala del mateix observatori, el cometa era pràcticament imperceptible: una taca difusa de magnitud proper a 17,7, amb una coma petita i una cua estreta gairebé invisible. Res feia pensar, en aquell moment, que dues dècades més tard es convertiria en el cometa més brillant del cel.

Un nan gelat de la família de Júpiter

220P pertany al grup dels anomenats cometes de la família de Júpiter: cossos de període curt, molt probablement capturats per la gravetat del planeta gegant en algun moment del passat, que ara completen una volta al Sol cada 5,5 anys aproximadament (uns 2.010 dies). La seva òrbita el porta des d’un periheli d’1,56 UA —just per fora de l’òrbita de Mart— fins a un afeli proper a 4,7 UA, i els models orbitals suggereixen que es troba en una ressonància 2:1 amb Júpiter.

Físicament és un cos ben modest: les estimacions actuals situen el diàmetre del seu nucli entre 2 i 4 km, una mida petita fins i tot per als estàndards dels cometes jupiterians. Precisament per això, els esdeveniments d’enguany són tan rellevants: en un nucli tan reduït, un esclat important representa una fracció significativa de tot l’inventari de gel i material volàtil que li queda, i accelera el seu camí cap a la inactivitat.

On és ara

Avui mateix (19/08/2026) , 220P/McNaught es troba a la constel·lació de Cetus, visible abans de l’alba, a uns 250 milions de km del Sol (aproximadament 1,67 UA) i a uns 178 milions de km de la Terra (uns 1,19 UA). És, doncs, un objecte relativament proper en termes astronòmics, cosa que ha ajudat a fer visibles amb tanta claredat els canvis dramàtics de brillantor que ha experimentat aquest any.

El primer esclat: de taca invisible a objecte de prismàtics

El primer gran esdeveniment va tenir lloc entre el 30 i el 31 de maig de 2026, en una finestra de només tretze hores i mitja. L’astrònom Mike Kelley, utilitzant dades del Zwicky Transient Facility, va detectar que el cometa havia guanyat unes 7 magnituds de brillantor —un augment d’unes 600 vegades—, passant d’una magnitud 18 a magnitud 11 pràcticament d’un dia per l’altre. Observacions posteriors van registrar un pic encara més fort, de magnitud 8,2, cosa que suposaria un increment de fins a 8.000 vegades respecte al seu brillantor habitual.

Aquest tipus d’esclat es produeix quan la calor solar activa material volàtil (gel de diversos compostos) que fins llavors romania protegit sota la crosta del nucli. Quan aquest gel es sublima de sobte, trenca la superfície i allibera un núvol de gas i pols que multiplica enormement l’àrea reflectant del cometa —tot i que el nucli sòlid, per descomptat, continua sent minúscul. El cometa va arribar al periheli el 14 de juny de 2026, just dues setmanes després d’aquest primer esclat. Observacions amb el telescopi TRAPPIST-North (Marroc) van detectar, a més, un enriquiment relatiu de carboni diatòmic (C2) respecte al cianogen (CN), un indici que alguns investigadors interpreten com a possible senyal d’un episodi de fragmentació al nucli.

Després d’aquest primer pic, el cometa va començar a esmorteir-se progressivament, baixant fins a magnituds 13-14, i semblava haver deixat enrere el seu moment de glòria.

El segon ensurt: un agost inesperat

Però 220P encara no havia acabat de sorprendre. Entre el 4 i el 5 d’agost de 2026 es va produir un segon esclat important, que va incrementar la seva brillantor en un factor d’unes 650 vegades, portant-lo de nou fins a magnitud 6-7. Amb aquest segon rebrot, el cometa es va convertir, per uns dies, en el cometa més brillant del cel terrestre, visible fins i tot amb prismàtics des de cels foscos.

El que fa especialment interessant aquest segon episodi és la seva composició química. Mesures fotomètriques calibrades preses el 8 d’agost per l’Observatori de Rozhen (Bulgària) i publicades el 10 d’agost mostren que aquest segon esclat està dominat per pols reflectida, a diferència del primer, que va ser més ric en gas i compostos moleculars. Aquesta diferència no és un simple detall tècnic: suggereix que els dos esclats han exposat zones internes del nucli amb composicions diferents, oferint als astrònoms una oportunitat gairebé única d’estudiar, en directe, l’arquitectura interna d’un cometa a partir de com es comporta cada fragment de material alliberat.

Un objecte per seguir de prop

220P/McNaught no estava a cap llista de «cometes brillants per vigilar el 2026». És, precisament, aquesta imprevisibilitat el que fa que valgui la pena mantenir-lo a l’ull: es pot localitzar a la constel·lació de Cetus, baix a l’horitzó est abans de l’alba, i tot i que ha començat a esmorteir-se després del segon pic, els cometes en aquest estat poden continuar sorprenent amb nous episodis d’activitat mentre encara els quedi material volàtil a prop de la superfície.

Per a qui es dediqui a l’astrofotografia, és un bon recordatori que els objectius més interessants no sempre són els anunciats amb bombo i platerets: de vegades, el cel guarda les sorpreses per als cometes que ningú esperava.